Pròleg
Començo aquest blog perquè he decidit deixar de fumar. Bé, no perquè he deixat de fumar, més aviat perquè fa tres dies que no fumo i ahir el meu company em va suggerir buscar alguna cosa per ocupar les hores mortes. I avui ha tornat ha insistir en si no he pensat en buscar-me un hobby nou. I en les dues ocasions (dos dies de tres) ha suggerit que faci un blog.
No ha estat una mala pensada. Per primera vegada des de fa tres dies, el D. seu al sofà tranquil i mira la tele. M'ha col·locat uns cascos a les orelles, m'ha connectat a l'Spotify, m'ha posat el teclat sota els dits i ha obert una pestanya on diu blogger. Jo també he afegit el meu granet de sorra i m'he col·locat la cigarreta de plàstic (no, la que treu fum no, la de plàstic de tota la vida) a la boca. I aquí estic, deixant de fumar i escrivint un blog per no fer parar boig al meu company.
Deixar de fumar
Ara ja no recordo en quin moment ho vaig decidir. Li he estat donant voltes i no sé per quina punyetera raó vaig prendre la determinació de vetllar per la meva salut, la meva butxaca i l'olor del meu alè.
(He fet un breu parèntesi en l'escriptura per cridar al D. que em podria posar una copeta de vi. No li he cridat perquè estigui especialment irritada, ara mateix. Li he cridat perquè m'he posat Albert Pla a tota òstia. Però deixar de fumar té una cosa fantàstica: tothom pren en consideració els teus desitjos).
Deia que no sé quan, exactament, vaig decidir deixar de fumar. Però ja fa setmanes que la meva companya I. i jo ho varem anunciar arreu. Va ser tema de portada a la nostra feina, en els nostres entorns familiars i entre els nostres respectius amics. Fa setmanes, d'això. Per cap d'ells (ni companys, ni familiars, ni amics) ho han oblidat. I el dia 10 de gener, el dia assenyalat, el dia que jo confiava que no arribaria mai, el dia que no existia en el moment que me'l vaig imaginar, va caure com una llosa tot just després del 9 de gener i em va condemnar a aquest món sense fum, pulmons plens d'aire sa, mal humor i gana, molta gana.
Dilluns, el molt temut dia 10, va ser també el primer dia de feina després de les vacances. No és que encara vagi al cole, és que treballo en un ajuntament i tenim aquestes coses. També tenia, l'altre gran avantatge de treballar a l'administració, que podia sortir a fumar en hores de feina. Però aquesta ara l'he perduda i la meva feina ja no em sembla tan xollo.
Com és evident, la nit d'abans no vaig dormir gens. No pels nervis per la nova i excitant vida de salut i dolces olors que m'esperava, sinó més aviat perquè duia deu dies anant a dormir quan volia i llevant-me nou o deu hores deprés. Aquesta és una altra, si el nostre cos pogués parlar ens explicaria quatre coses sobre com el putegem amb els nostres capricis horaris.
Així doncs, dilluns va ser un malson. Va ser tan malson que gairebé no recordo res del dia. El que sí recordo és el dimoniet que se m'ha instal·lat a l'estómac, que no va callar ni un moment. Em va posar contra el D., contra els companys, contra ma mare i contra totes les habitacions de casa meva. També contra el meu armari, els meus cabells i contra els quilos que peso i els que pesaré. Em va posar tant en contra de tot i de tots que, a les 21.15 h dormiem com uns angelets (el dimoniet i jo).
Plego. Em fa mal un ull i torno a tenir gana. Demà més.
